Dancing For Decadence: Paint It Black

Qui son?
Bé, m'he adonat a aquestes altures del partit que molts encara no adoreu a Paint it Black. Així, que us faré un repassillo de la discografia d'aquest fantàstic grup de Philadelphia.
Primer de tot: Paint it Black surt com a un nou projecte de Dan Yemin (ex-Lifetime, Kid Dynamite, crec que tot ja està dit) després de sofrir un AVC (Accident Vascular Cerebral) o ictus cerebral. A les seves files hi han participat membres de The Loved Ones, Good Riddance i None More Black. Actualment el grup es troba en un important hiat degut al naixement de la filla de Yemin.

Què és?
Bé, per començar, PiB treuen CVA al 2003. 17 temes de hardcore a mig camí entre l'oldschool i el melodiqueo lifetimeiano que clarament recorden als últims projectes de Yemin però amb molta més agressivitat. Personalment, un disc amb tants temes perd molta força al arribar als últims 5 actes, pel que ho considero una recopilació de temes que no lliguen entre si i només son part del naixement d'una banda que encara no s'ha acabat de estructurar. Així, CVA el considero el disc més dolent de PiB sense arribar a ser odiós, doncs conté temes genials com l'introductoria Cannibal, Womb Envy o Atticus Finch.

Descarrega: http://www.mediafire.com/?3cdwydmsnk0

Seguim. El 2005 treuen Paradise. Aquí doncs, notem l'evolució natural del grup. El seu estil es manté intacte (podríem parlar de més contrast, doncs la melodia i el soroll queden més separats), però la producció és veritablement millor i els temes resulten més complets. Considero que és el disc perfecte per conéixer a Paint It Black, doncs conté totes les vessants del grup: des dels temes més potents i rabiosos com Nicaragua, The New Brutality o Burn The Hive, fins a himnes melòdics com Pink Slip o Memorial Day. Una de les parts més interessants del disc és la composició de la guitarra: si intenteu treure-ho's els riffs de Josh Agran, notareu la falta total de prejudicis sobre les escales i progressions d'acords. No cal recalcar que les lletres de Yemin son incendiaries a la part de intel·ligents, sense caure en un sol cliché hardcoril.

Descarrega: http://www.mediafire.com/?tzznmm0mdme

Al 2008 treuren New Lexicon. Un disc molt més arriscat que manté les arrels però resulta més fosc i més experimental. Temes com The Ledge o So Much Honor For Among Thieves son clars exemples de com el grup no perd el nord, però altres com White Kids Dying Of Hunger o New Folk Song ens anuncien que l'evolució és inevitable. Reconec que és un disc més difícil d'escoltar, que conté temes molt diferents entre si, amb espais experimentals que es solen fer eterns, en temes urgents que a penes arriben al minut. Crec que si us quedeu amb ganes després de Paradise, New Lexicon hauria de ser el següent llarga durada que fer-li una ullada (o orellada).

(la portada és la d'introducció de l'entrada, no la torno a posar)

Descarrega: http://www.mediafire.com/?ggn2jwh2enw

Per últim, durant 2009 ens van deleitar amb 2 EP's: Amnesia i Surrender, trets per B9 i Fat Wreck, respectivament. Els temes s'allunyen una mica del so de New Lexicon i recorden més a els primers dos discs del grup, però amb la maduresa actual. Dos EP's que en realitat funcionen com un LP sol, doncs cap dels dos predomina sobre l'altre i els temes queden, estilísticament barrejats. Així, hem de destacar Salem o Nicotine com a bofetades a la cara molt a l'estil vella escola (la producció embrutida ajuda), però amb les particulars estructures desacomplexades i poc freqüents del grup. També entren, com no, temes melodicosos com Bliss o Sacred. A mi personalment considero aquests dos EP's com el millor que han tret, tot i no tenir gaire a veure amb el que portaven llaurant, donada la lírica i ferocitat de Yemin i l'experimentació justa, sense arribar als punts de New Lexicon. Crec que hauria de destacar el final de Surrender com dels més brutalístics que he sentit en temps: la veu de Yemin combinada amb l'improvització baterística de Jared Shavelson i el baix d'Andy Nelson (potentíssim en els dos EP's) composa com una espècie de batalla amb ampolles de vidre trencades que t'arriba al cervell de manera estrepitosa.