Francesc García diu:
Vaig conèixer en Mico (cantant) i en Kupa (baixista) durant uns dies que jo i l’Alan Fritzinger (un americà amb família vigatana) vam passar a l’skatepark de La Kantera, a Getxo el 2010. Quan dic passar és bastant literal doncs vam fer bivac al fons del pool. Als eslovens els vam conèixer el primer dia; estàvem patinant i van aparèixer escalant el terraplè que hi ha de la platja a l’skatepark. Venien amb un bitllet d’interrail fals, anaven amb unes motxilles enormes i a primera vista no em van agradar perquè semblaven una mena de perroflautes. De totes maneres no va passar gaire estona fins que vam començar a patinar junts perquè eren els únics que estaven tant interessats en la part fonda del pool com nosaltres. Va ser una sessió molt especial per tots; segurament la primera vegada que patinàvem un pool gran i difícil i que no ho fèiem sols. Després de patinar van treure un fogonet i vam cuinar salsitxes amb ceba. També van duien una ampolla de schnapps casolà que em va deixar completament fora de combat. Com he dit vam dormir tots quatre al fons del pool i suposo que d’això parla la cançó 16 del disc “We sleep where we skate”
We
don’t need no cozy bed
We sleep where we skate
No sé si ROW the band existia en aquell moment. Tots els membres eren d’un petit poble anomenat Dravograd a la frontera amb Austria. Asseguts a la vora del pool en Kupa i en Mico ens van parlar de la marca de skate que fundarien. De moment ja havien construït el primer halfpipe gran d’Eslovenia amb material robat. Abans de marxar ens van regalar un DVD on hi sortia la construcció de la half i uns fanzines. A partir d’allò vaig arribar al blog d’en Tadej Vaukan (guitarra). En Tadej vivia amb els seus avis i aspirava a ser fotògraf, com un Larry Clark dels Balcans. Al seu blog hi sortien retrats dels seus amics despullats, moshpits de tres persones i també els seus avis cuidant el jardí. Dravograd era un grapat de cases on hi vivien pagesos malcarats i entre les esquerdes de les famílies trencades havia brotat una micro-realitat hardcore punk amb seu a l’antiga casa dels pares d’en Mico. Sobre Dravograd parla la cançó número 13.
This
whole place is our personal hell, like a childhood nightmare
¿Where
did you ge the idea that this is a nice place to live? I know from a
dead stupid head
Llavors deia alguna cosa sobre si algú tenia idea de la tragèdia que havia sacsejat la seva família.
I don’t wanna live with this kind of people[...]
Vaig passar un any llegint tot el que publicaven als blogs. Estava més al dia del que passava allà que no a l’escena local. Havia anat algunes vegades a l’Eclèctic club i al sugar a veure els Desperdicios, però al meu cap aquella gent i el hardcore punk dels eslovens tenien poc a veure. Deu ser nostàlgia però en aquell temps vivia a un espai molt especial, que suposo que era pura innocència, i moltes coses que ara son com un bloc de coneixement sòlid llavors eren núvols dispersos que enllaçava sobretot projectant-hi les meves neures i il·lusions.
De tant en tant en Kupa m’enviava un correu explicant-me que anava a nadar al llac del costat de casa seva per entrenar-se per fer surf a Euskadi l’estiu vinent. Durant aquell any van publicar un vídeo del viatge en interraíl on hi sortien algunes de les sessions de Getxo i van obrir la difunta web de ROW Skateboards. Allà hi venien les seves taules i també van penjar una demo i les lletres de les cançons de ROW the band. Una d’elles era la 8 d’aquest disc.
NO SCHOOL NO JOB.
No,
no school no job
everybody thinks I’m slob
Well gues I’m
not
Just cause I don’t want a steady job
I can learn and
do anything
You can’t hate me beause the way I think
Totes les lletres connectaven amb una tristesa molt existencialista, però tal com deien “I can learn and do anything” també hi havia la promesa d’un futur. El hardcore ha de ser una promesa de futur o la nostàlgia d’un passat mític. O tens 60 anys i reuneixes la teva banda després de la mort del guitarrista o en tens 20 i encara has de trencar l’ou. Si tens 32 anys, toques bé la guitarra i fas un projecte a l’ordinador agafant de plantilla els teus grups preferits potser faràs una música boníssima, però no contindrà l’ingredient secret. És la pena de l’amic que es va morir, dels pares que no hi són i de les persones que només existeixen dins el seu propi cap. Clar que dic això com també dic que sigui hardcore qui ho vulgui ser.
A vegades el hardcore es pot resumir en una cosa tant senzilla com el tema 12.
THEY SKATE
They skate they skate
Cause they want a better day
Un dia en Tadej va penjar al seu blog la fotografia d’una furgoneta Renault gegant de color crema que havia comprat amb diners que li havia donat l’estat. Havien muntat ROW Skateboards com una companyia real per poder rebre una subvenció per a joves empresaris. També anunciava que anirien a espanya de gira al setembre. Una gira sense dates on només intentarien estar el màxim de temps possible a la carretera, preferiblement per Euskadi. En Kupa em va escriure i em va dir que si trobava una manera d’arribar a Donosti tenien lloc per mi a la furgoneta. Aquell va ser el primer estiu en que vaig tenir un parell de feines, a una casa de colònies i un restaurant on m’explotaven, així que vaig poder comprar el bitllet de tren i marxar a Donosti amb uns 60 euros a la cartera.
Quan vaig baixar de l’autobús a Donosti plovia i en Kupa em va venir a buscar patinant amb un longboard. Llavors em va dur pel pel passeig marítim fins a la Zurriola, la platja dels surfers. Estaven esperant una persona que els hi havia de deixar taules de surf i neoprens.
En Kupa em va fer baixar per unes escales que hi ha al final de la platja i que duen a un petit porxo amb una cafeteria i el vestuari d’un club de surf. Ell no era gaire més gran que jo i tenia més o menys la pinta d’un skater de rampes, amb la gorra i els texans tallats. La resta dels row eren una altra cosa. Em van fer por.
Eren una colla d’homes barbuts que duien tatuatges a llocs on mai havia vist que els portés ningú. Les seves camises de llenyataire queien a trossos. Tenien uns forats als pantalons tant grans que gairebé no tenia sentit dur-los. Vaig reconèixer en Tadej, amb el barret de llana de hipster i la càmera de fotografiar d’un sol ús a la mà. En Mico, el cantant de Row, director de la marca i candidat a Kurt Cobain eslovè es va acostar a mi i em va abraçar. My Brother! En Deso, un skater i artista de l’equip que és gros com una bèstia em va oferir un sixpack de cerveses en un anglès macarrònic. Jo bevia, fumava porros i havia provat alguna droga però que m’oferissin cervesa a les deu del matí era inèdit. Un altre noi, l’Aljaz, em va saludar. Era el bateria de la banda i tenia divuit anys, un menys que jo. Es podria dir que físicament ens assemblàvem una mica. Els altres li deien pel cognom “Lupz” i segons vaig entendre utilitzaven el tractament formal per parlar-hi, com deixant a entendre que ell encara era un alumne a l’acadèmia ROW skateboards. Malgrat tot era amb diferència el millor músic i durant aquells dies em va demostrar que podia tocar amb la guitarra qualsevol cançó que escoltés un parell de vegades.
Al cap d’una estona que se’m va fer llarguíssima i sense acabar d’entendre encara perquè havíem d’anar a beure cervesa mirant com intentaven fer surf sota la pluja en comptes de patinar sota la pluja va arribar en Mikel; l’escombriaire de la platja i el nostre amfitrió del surf.
Ja estic allargant-me una mica... així que passaré a l’epíleg directament:
ROW skateboards va tancar les seves portes i no sembla probable que la banda torni a estar en actiu. En Kupa viu a Nova Zelanda, treballa construïnt skateparks i fa surf cada dia que poc. En Mico es va fer mal a l’esquena treballant en la construcció de skateparks. Ara cobra una paga i ha comprat una granja a Dravograd amb la seva parella. Tenen una banda junts, els 7AM, i un fill. L’Aljaz treballa en temes de producció d’audio. En Tadej Vaukman ha aconseguit viure de la fotografia, exposa els seus treballs per tot el món i té llibres de les seves fotografies editats en tapa dura.
El tema 7
NO NOT TODAY
NO NOT TOMORROW
NOT THE DAY AFTER TOMORROW
I’M NOT GONA DRINK A BEER WITH YOU
Whisky rain. La meva primera nit amb els ROW
L’Aljaz
tocan la guitarra a Donosti
Descarga'l aquí
